Uróboros

Alumnes 2n Gràfica Audiovisual: Julián Alcañiz Juncosa, Andrea Álvarez Sánchez, Tania Barea de la Cruz, Paula De la Torre Chamorro, Alex Díaz Pardo, Toni García Jiménez, Jordi Gasull García, Oscar Jiménez Martí, Carlos Marcial Martínez, Víctor Molini Romero, Kely Roxana Muñoz Pazmiño, Mansur N’Diaye Esteve, Jean Paul Pareja Chávez, Isamar Pazos Díaz, Alba Rodríguez Pardo, Karla Santacana Rubireta, Carme Serradell Ballescà, Luka Sorribas Mendizábal, Lucía Trigo González
Professorat implicat: Ma Àngels Ballester Mas (Coordinació acadèmica), Guadalupe Torra (Història de la imatge audiovisual i multimèdia), Joan Vendrell Bonet (Llenguatge i tecnologia audiovisual)
Equip de mediació de FASE: Elena Blesa, Dolores Mendy y Mercedes Pimiento
Uróboros ( Ouroboros) és el nom que recull el significat nuclear dels deu microrelats que conformen el nostre projecte. Uróboros apunta a la naturalesa cíclica de les coses, a l’etern retorn i a altres fenòmens percebuts com a cicles que comencen de nou quan conclouen. En un sentit més ampli, simbolitza el temps i la continuïtat de la vida. Representa el renaixement de les coses que mai desapareixen, que solament es transformen cicle rere cicle, eternament.
Es tracta de deu microrelats audiovisuals elaborats a partir d’una selecció d’imatges i/o plans seqüència de sèries televisives. Una reelaboració d’un material preexistent i d’àmplia difusió social que progressivament va configurant les ments i la memòria de la societat.
A nivell social, el projecte pretén generar certs interrogants en l’espectador, confrontant-lo amb una presentació redundant i irònica de fragments d’obres seriades que formen part del seu bagatge cultural més immediat. A través del retall, la manipulació i la presentació simultània, aquestes imatges perden part de la seva identitat, de la seva iconicitat, i ens podem preguntar si en realitat són diverses o si, en el fons, totes transmeten un mateix contingut fonamental i només fingeixen la seva diferència. Una ficció que dóna sentit a les nostres hores, a la nostra vida privada, omplint-la de repetició. Ouroboros.
Finalment, el plaer ritual de la repetició, que en rebre l’acceptació social es valida com a mitjà litúrgic de traspàs d’allò individual a allò universalment compartit. En el fons, per tant, el problema del sentit, que busca una mica de satisfacció emmirallant-se en una multiplicació redundant de referents que només retorna l’eco sense fi de la promesa del proper capítol. I, finalment, quan els capítols s’acaben, la buidor, una coïssor que fa anar a la recerca de la nova Icària, la nova sèrie de televisió que haurà d’omplir de sentit les nostres hores. Ouroboros.
Finalment, el plaer ritual de la repetició, que en rebre l’acceptació social es valida com a mitjà litúrgic de traspàs d’allò individual a allò universalment compartit. En el fons, per tant, el problema del sentit, que busca una mica de satisfacció emmirallant-se en una multiplicació redundant de referents que només retorna l’eco sense fi de la promesa del proper capítol. I, finalment, quan els capítols s’acaben, la buidor, una coïssor que fa anar a la recerca de la nova Icària, la nova sèrie de televisió que haurà d’omplir de sentit les nostres hores. Ouroboros.
Aquest projecte sorgeix de la col.laboració entre el Departament de Gràfica Audiovisual de l’EASD Serra i Abella i el col.lectiu FASE. S’ha realitzat dins el context dels mòduls d’ Història de la imatge audiovisual i multimèdia i de Llenguatge i tecnologia audiovisual.